Radiografia dels territoris electorals emergents

Dels resultats del referèndum del nou Estatut de Catalunya celebrat el passat dia 18 de juny n’hi ha hagut diverses interpretacions en clau política i social, però resta pendent una anàlisi en clau territorial que vagi més enllà dels tòpics habituals. D’acord amb la relació entre participació i/o abstenció i el signe del vot podem apreciar tres Catalunyes, que són l’expressió del país emergent.

En primer lloc, tenim la Catalunya del rerepaís, sovint anomenada Catalunya catalana, on la participació ha estat més alta i, per tant, on hom aprecia una major identificació de la societat amb l’esdevenidor polític del país. Aquests són els territoris on el “si” va treure una majoria més folgada i va amagar un “no” i un vot en blanc numèricament importants, que van ser dipositats en clau crítica amb les mancances de l’Estatut. Com deia la portada del Punt diari de l’endemà del referèndum, aquests són els territoris del “Si, però...”.

En segon lloc, apareix la Catalunya metropolitana, coneguda tradicionalment amb la metàfora del cinturó roig, però que avui s’ha convertit en el màxim exponent de la Catalunya global i, per tant, d’una Catalunya socialment més complexa i variada. En aquests territoris, la identificació amb el país no presenta un perfil tan homogeni i això es tradueix en una contribució al vot menor quan aquesta es fa en clau estrictament catalana. Tanmateix, hi ha un gruix de població que té un compromís clar entorn els valors de progrés i de catalanitat, a partir d’una via més progressiva i no tant directa. És el territori on triomfa un missatge més global, que reprodueix un esquema de partits binari: “Si guanya Catalunya no guanya el PP”.

Per últim, hi ha les “illes” dels votants sense territori, és a dir, els llocs on malgrat el “si” ha vençut clarament aflora amb força un “no”molt bel·ligerant amb la voluntat de reconstrucció nacional que ha guiat la política catalana des de la transició. Aquests territoris els formen els barris de la part alta de Barcelona i alguns espais turístics emergents, com el triangle Tarragona-Salou-Cambrils o la Vall d’Aran, convertits avui en la platja i la muntanya, respectivament, del terç oriental de l’Estat. Són els territoris més allunyats de la centralitat política catalana i on la caverna mediàtica dels Losantos, Vidals i companyia, així com les plataformes de “ciutadans” sense territori, tenen el camp adobat per fer crides a una llibertat que ells mateixos neguen a Catalunya.

Juli Valdunciel i Coll
Publicat a Celobert, núm. 35
Font Imatge: Burgueño (2003)