Som 7 milions!

Han passat més de quinze anys des de que la Generalitat va endegar una de les campanyes publicitàries més famoses que es recorden amb l’eslògan "Som 6 milions", però des de llavors la realitat del país ha canviat molt. A finals de juliol l’Instituto Nacional de Estadística (INE) va fer públic que la població de Catalunya era de 7.083.618 d’habitants, un 12% dels quals, gairebé 900.000 persones, eren de nacionalitat estrangera. Com és evident, doncs, aquest impuls demogràfic és degut a la immigració i, com a segona derivada, als canvis en l’estructura social que aquest procés comporta, ja que els catalans fa temps que varem decidir agafar-nos els afers reproductius amb un xic més de calma.

Només cal sortir al carrer per adonar-se que el nostre paisatge humà ha canviat ètnica i culturalment. I és que Blanes, amb un 16%, i especialment Lloret, amb un 32% de població nascuda fora de l’Estat, respectivament, són bons exemples d’un fenomen que, si es tingues en compte la població no censada, és a dir, els anomenats “sense papers”, seria més important del que les xifres oficials reflecteixen. El creixement demogràfic no és més que un indicador del dinamisme econòmic dels nostres municipis i, en aquest sentit, la immigració és un element més quotidià del que sovint ens pensem. En efecte, els nous habitants solen viure als barris més perifèrics –a causa de l’elevat preu de l’habitatge–, però treballen al camp produïnt les fruites i verdures que consumim a plaça, a la construcció aixecant les cases que necessitem per viure o servint als restaurants que freqüentem el cap de setmana.

No podem amagar que un dels problemes de l’arribada de fluxos tan massius és el del col·lapse dels serveis públics (sanitat, educació i transport públic), als quals contribuïm amb esforç amb els nostres impostos. Sembla lògic, doncs, que cal regular aquests fluxos i instaurar un sistema d’entrada més ordenat. Ara bé, també hem de reconèixer que la relació orgànica que s'estableix entre nosaltres i els nous habitants fa més competitiva la nostra economia i, per tant, cal assegurar als nouvinguts feina amb garanties legals i drets socials. La resta és qüestió de paciència. L’immigrant és, per naturalesa, una persona emprenedora, capaç de deixar enrera el seu mode de vida per progressar i, per tant, en la mesura que el seu esforç es vegi recompensat degudament adoptarà la cultura de la terra que l’acull. Som 7 milions! i els nostres pobles i ciutats han canviat de color però, que voleu que us digui, a mi em brillen els ulls cada vegada que veig un ciutadà gambià pel carrer amb la samarreta del Barça.

Publicat a Celobert, núm. 38