Les eleccions i els joves: qüestió a debat

Qualsevol analista social titllaria de bogeria l’extracció d’unes conclusions mínimament fiables d’una entrevista realitzada a un univers de cinc persones. Tanmateix, convindreu amb mi que no es poden trobar condicions més idònies per copsar idees, que les d’una tertúlia realitzada a l’entorn d’una bona taula. A continuació presentem, de manera sintètica, les conclusions d’aquesta vetllada, que ha servit per parlar distesament de la política i de les eleccions generals del 9 de març.

Si hagues de resuminr en un títol el que s’ha dit aquesta nit, aquest seria “la desafecció dels joves —i de la societat en general― per la política”, és a dir, la sensació que la política i els polítics estan cada cop més allunyats de la realitat de les persones. Si, però compte, perquè l’explicació d’aquet fenomen va més enllà del simple clixé del passotisme. La patologia té a veure, més aviat, amb els canvis profunds que ha experimentat la nostra societat.

La divisió del treball ha portat una separació entre l’experiència i la realitat, i, com a conseqüència, una dissociació entre societat civil i política. Fins fa uns anys la política naixia d’una experiència directa a la fàbrica, a través de la lluita diaria per millorar les condicions de treball i això es reproduia a la resta d’esferes de la realitat social. Aquesta necessitat imperiosa de millorar la “realitat material” —com diria Marx―, és a dir, de reivindicar coses tan bàsiques com un salari digne o gaudir d’aigua corrent a l’habitatge, es traduïa en una forta adhesió a les associacions veïnals, polítiques i sindicals. Però des de finals dels anys 80 les coses han canviat. En efecte, els avenços de l’estat del benestar han adobat un procés d’individualització de la societat, que s’ha convertit un un calidoscopi molt variat quant a treball, gènere o ideologia. Actualment ja no hi ha problemes col·lectius sinó una sèrie infinita de problemes individuals. Ara, ja no hi ha unes necessitats mínimes per cobrir sinó un conjunt d’opcions a triar per a millorar la nostra condició personal. En definitiva, ja no hi ha una causa immediata per participar en la política, i, com a conseqüència, la societat va per un cantó i la política per un altre. L’Anna enyora aquella dimensió romàntica perduda; si! quan: “hi havia una causa per la que lluitar”, i, per contra, repudia l’actual bipartidisme —dreta-esquerra―, desdibuixat de “l’antagonisme de classes” tradicional.

Aquest procés de separació entre societat i política va acompanyat, a més, d’un canvi cultural generacional. En efecte, els joves són l’avançada d’un conjunt de idees innovadores i d’una praxi, o manera de fer, nova, que el sistema de partits actual té dificultats per incorporar. D’una banda, la ideologia política té nous referents, com la cultura de la pau, la idea del respecte al medi ambient o la de la convivència entre cultures. De l’altra, la nova praxi és basa en un model de decisió més participatiu i que actua des del territori, tal i com fan les plataformes cíviques. En efecte, en els darrers anys hem vist com els moviments ciutadans, com “Salvem Pinya de Rosa” o “No a la guerra”, han aconseguit mobilitzar de nou, entorn d’una causa “èticament justa”, milers i milers de persones. La Mariana resumeix aqueta idea, sense guió previ; li surt del cor: “no crec en la política, crec en les accions qüotidianes, en les petites coses que permeten transformar la realitat”.

En suma, l’imaginari emergent contraposa la capacitat de seducció de les plataformes cíviques a uns partits polítics que són percebuts com cossos autònoms, allunyats i poc transparents. Però n’hi ha més, en Miquel apunta que estem davant del: “show de la política”, és a dir, de la conversió de la diplomàcia en un espectacle en que la vida pública i privada es barrejen i la ficció es confon amb la realitat. En sentir això, m’ha vingut immediatament una imatge al cap: la foto de portada del diari La Vanguardia amb el president de França, Nicolas Sarkozy, i la seva flamant esposa, la model Carla Bruni, abraçats.

En Lluís clou la conversa intentant fer aterrar el debat la realitat: “com es dirimeixen aquests posicionaments tan crítics a l’hora de dispositar el vot a les urnes?”. Doncs bé, les opcions electorals, amanides amb aquest escepticisme, són diverses, però el tó crític continua aflorant: des de votar —amb un cert desencant― a qui es percep com a menys dolent a, simplement, no votar. En efecte, en Santi afirma: “vaig a votar uns perquè no guanyin els altres”. En Narcís replica de manera més contundent: “des de la perspectiva catalana tant són uns com els altres”. En Xavi proclama una revolució silenciosa: “el vot en blanc hauria de tenir representació al parlament”. La Mariana i l’Anna ho confessen: “jo no vaig a votar”.

En definitiva, sembla que el joves no volen vestir la vella muda sinó que reclamen un sistema polític més acord amb els nous temps, això és, un sistema més participatiu, més permeable, i, com diria el sociòleg de moda, Zygmunt Bauman, més líquid, en contraposició a la solidesa de les estructures preexistents. Segurament el temps i les experiències futures faran reposar aquests posicionaments, qui sap si del roig intens del vi novell al bru matisat del reserva, en qualsevol cas, el que si hi veig és un paral·lisme amb els temps moderns. L’Anna ens explica que ha canviat cinc vegades de feina en pocs mesos i que havia arribat a cobrar 2,5 € l’hora. Si el mercat reclama flexibilitat laboral i formació continua també sembla lògic que el jovent reclami un sistema polític més flexible i que es nodreixi d’aportacions més regulars. No ús sembla raonable que aquesta realitat tan flexible li correspongui un sistema polític més elàstic?

Juli Valdunciel

Blanes, Febrer, 2008
Publicat a Celobert núm. 54