La publicació recent de l’informe de Nacions Unides sobre el canvi climàtic i, com a conseqüència, del deteriorament progressiu de les condicions ambientals del planeta ha suposat –no ho oblideu- una fita per la humanitat. Des d’aquest moment, la qüestió ha passat de ser un debat acadèmic controvertit, més o menys difós pels mitjans de comunicació, a ser un dels elements que marcarà l’agenda política del segle XXI.
Com és normal en aquesta societat mediatitzada pels mitjans de comunicació, a redós de l’informe han proliferat a la televisió els debats i els reportatges per informar sobre aquesta qüestió. Però no es tracta d’esbandir el tema amb un debat sobre les oscil·lacions del clima des de la glaciació de Wurm; ni tampoc amb un reportatge sobre la destrucció del pingüí emperador a l’Antàrtida mentre els telespectadors xarrupen una cola de llauna amb la il·lusió de ser més conscients del problema. La qüestió és, més a aviat, explicar que l’actual model de producció i de consum en massa, orientat a adquirir grans quantitats d’objectes –sovint superflus– no pot continuar al ritme actual sense afectar irreversiblement el nostre ambient. Es tracta de fer entendre que el canvi climàtic és la conseqüència més evident del nostre insostenible mode de vida i que precisament per això impregna de dalt a baix les nostres pràctiques quotidianes. Es tracta de dir clarament, per exemple, que el cost ecològic d’un minut de telescombraria o d’un bitllet d’avió de 20 euros pot ser el desgel de l’Antàrtida i, com a conseqüència, la pujada del nivell del mar a la costa Mediterrània.
Juli Valdunciel
Publicat a Celobert, nº 45. Edició de Blanes
0 Comments:
Publicar un comentario
<< Home