Un país de pel·lícula
Certament estem covant un model insòlit: un país amb una capacitat emprenedora i una riquesa en l’àmbit privat parangonable –com a mínim per la banda baixa– a les regions més desenvolupades d’Europa, i, en canvi, una dotació d’infraestructures i de serveis públics per sota el llindar de qualsevol regió de l’Estat espanyol. És a dir, el país té una musculatura forta però un esquelet dèbil. En efecte, portes endins els patrimonis familiars vessen: segones residències, un cotxe per a cada membre de la familia, mobles de roure i piano al menjador, i, qui mes qui menys, la parabolica al balco. Però quan sortim al carrer el paisatge canvia, urbanització a dojo i amb poc criteri, carreteres escarrancides i al límit del col·lapse, i uns trens de rodalies que ben aviat no tindran res a envejar als de l’Índia.
Fins ara ens havien intentat fer creure que la diferència amb la Comunitat de Madrid era que mentre ells havien destinat els calers a impulsar l’economia productiva nosaltres els haviem dedicat a les qüestions identitàries. Fins i tot hi havia que estava orgullòs, des de la vitrina clorofil·la, de no fer infraestructures per poder realitzar així el somni de construir un “Liliput” sostenible. Però el problema ja no es pot amagar més, els mapes parlen per si sols. En fi, sembla que els polítics, la societat civil i l’empresariat comencen a reclamar fermament l’acompliment del nou Estatut. Més val que sigui aixi, perquè al ritme que anem, trenta anys més de “redistribució” de la riquesa segons el criteri polític de l’Estat podrien deixar el país a mercé de bandolers i camins de carro.
Juli Valdunciel

.jpg)

1 Comments:
Et veig per bon camí, preparant el terreny per tornar a les nostres col·lapsades terres a fer de tertulià del matí de Catalunya radio, assegut a l'esquerra del Sr. Sanuy. ;]
Publicar un comentario
<< Home