L’estrès de les infraestructures

Només cal agafar el cotxe un dia entre setmana i desplaçar-se fins a Girona per la N-II per comprovar el mal estat de les infraestructures a Catalunya. El problema és ben senzill; mentre les carreteres que tenim són pràcticament les mateixes de fa trenta anys i el ferrocarril ha patit, en alguns casos, un empitjorament notable, la mobilitat de la població per raons de treball, consum i lleure s’ha disparat. Com a resultat, tenim unes infraestructures col·lapsades i un territori estressat. En aquest context cal situar, des de el meu punt de vista, el debat sobre les opcions per al desdoblament de la N-II fins a Girona, una de les quals amenaça el paratge del Vilar, i la possible perllongació de l’autopista C-32 (Barcelona-Palafolls) fins a Lloret de Mar. I és que, vist el cas, el debat sobre la necessitat de millorar aquestes comunicacions em sembla ja superat i, per tant, crec que és més productiu dirigir l’atenció cap a les possibles opcions de traçat i la seva qualitat.

En el cas de la N-II, la solució passaria, si atenem als criteris de minimització de l’impacte ambiental i d’eficiència econòmica, per fer una via paral·lela o propera al traçat actual pel municipi de Tordera. Si hi hagués acord, l’obra ja només dependria de l’escarransit pressupost anual que l’Estat destina a les comarques de Girona. En el segon cas, potser caldria entonar el mea culpa i preguntar-nos com és que els antics plans d’urbanisme de Blanes i Lloret, redactats a principis dels anys 80, no varen preveure la necessitat de reservar sòl per a poder ampliar la carretera d’accés a la Costa Brava, quan ja en aquella època presentava una intensitat de trànsit notable. Descartada aquesta opció, que ara mateix implicaria sortejar el garbuix de naus i edificis dispersos que hi ha entre Blanes i Lloret i la de perllongar una autopista que partiria el terme de Blanes en dos; crec que la solució passaria per fer una ronda urbana propera als límits dels dos nuclis urbans i compensar els barris afectats dotant-los de nous accessos. Ambdós solucions –que no són idea meva sinó que només les recordo– permetrien salvar pràcticament tot el rerepaís blanenc, part del lloretenc, i evitarien afectar paratges emblemàtics com el Vilar i Sant Pere del Bosc. Arribats a aquest punt, podríem encetar un debat seriós sobre la possibilitat de perllongar el tren, fer un tramvia i, qui sap, si fer un concurs de dibuix infantil per projectar un telefèric.


Juli Valdunciel i Coll
Publicat a Celobert, núm. 34