La política és cosa de tots

No sóc dels que han tingut confiança en la política tota la vida ja que el meu esperit sempre s’ha mantingut més còmode en l’àmbit de la utopia humana. Tanmateix, ja fa temps que vaig comprendre que el món estava composat per persones i que les persones, per tal de cobrir les seves necessitats i els seus desitjos, havien de posar-se d’acord, organitzar-se i posar els mitjans per aconseguir-los: eus aquí la política com a fet cultural. Però posar d’acord tants mapes mentals, formats en tanta diversitat d’ambients naturals i socials per assolir aquests objectius, no ha estat històricament una tasca fàcil. De fet, la relació entre les persones i els col·lectius s’ha regulat de diverses maneres al llarg de la història i no sempre ha estat amb la justícia com a marc de fons. De tots són conegudes les característiques dels sistemes estamentals o de cabdillatge que avui omplen els nostres manuals d’història, i les seves maldestres pràctiques socials, com el dret a cuixa –amb el mas i el castell com a teló de fons–, sense més opció política que abaixar el cap i apretar els punys.

La revolució francesa simbolitza l’ascensió d’un nou ordre social i polític –si més no en el camp de les idees; des d’aquest moment les persones ja no són governades per dret diví sinó que són elles mateixes les que adquireixen el dret a menar el seu destí. I per fer-ho possible, es crea un nou sistema polític, la democràcia, que amb el temps i no poques lluites socials que sorgeixen al camp i a les fàbriques i acaben al carrer, es va polint fins a permetre la lliure associació per formar partits i el sufragi universal. La democràcia és avui una conquesta que va més enllà d’ideologies o partits, és una conquesta cultural universal. Amb això no estic dient que sigui un sistema tancat o estàtic, i, per tant, que no calgui seguir millorant-lo, ans al contrari, vull dir que precisament per això s’ha de nodrir de les nostres aportacions personals, i una de les eines principals per fer-ho, que no l’única, és exercir el nostre dret de votar a les eleccions.

A casa meva seguiré essent jo qui decideixi si vull posar els peus sobre la cadira, canviar de canal la televisió o sublimar els meus desitjos d’utopia preparant un viatge a l’Havana, però quan surti a fora estaré tranquil perquè tindré la garantia de que el meu carrer estarà net, que hi haurà llum i que en cas de malatia podré ser atès per un metge... i el dia que no sigui així que els polítics es preparin perquè votaré amb conseqüència!.

Juli Valdunciel Coll

Publicat a Celobert, núm 46, Edició de Blanes

Telescombraria, vols de baix cost i canvi climàtic

La publicació recent de l’informe de Nacions Unides sobre el canvi climàtic i, com a conseqüència, del deteriorament progressiu de les condicions ambientals del planeta ha suposat –no ho oblideu- una fita per la humanitat. Des d’aquest moment, la qüestió ha passat de ser un debat acadèmic controvertit, més o menys difós pels mitjans de comunicació, a ser un dels elements que marcarà l’agenda política del segle XXI.

Com és normal en aquesta societat mediatitzada pels mitjans de comunicació, a redós de l’informe han proliferat a la televisió els debats i els reportatges per informar sobre aquesta qüestió. Però no es tracta d’esbandir el tema amb un debat sobre les oscil·lacions del clima des de la glaciació de Wurm; ni tampoc amb un reportatge sobre la destrucció del pingüí emperador a l’Antàrtida mentre els telespectadors xarrupen una cola de llauna amb la il·lusió de ser més conscients del problema. La qüestió és, més a aviat, explicar que l’actual model de producció i de consum en massa, orientat a adquirir grans quantitats d’objectes –sovint superflus– no pot continuar al ritme actual sense afectar irreversiblement el nostre ambient. Es tracta de fer entendre que el canvi climàtic és la conseqüència més evident del nostre insostenible mode de vida i que precisament per això impregna de dalt a baix les nostres pràctiques quotidianes. Es tracta de dir clarament, per exemple, que el cost ecològic d’un minut de telescombraria o d’un bitllet d’avió de 20 euros pot ser el desgel de l’Antàrtida i, com a conseqüència, la pujada del nivell del mar a la costa Mediterrània.

Juli Valdunciel

Publicat a Celobert, nº 45. Edició de Blanes