Minifaldes, gaspatxo i canvi climàtic

Per fi, fa pocs dies, hem conegut un avenç de l’estudi que l’ONU ha encarregat a 50 científics per avaluar els possibles efectes del “canvi climàtic”, terme amb el que es coneix el fenomen d’escalfament de la temperatura de la terra a causa de l’emissió, per part de la indústria i els mitjans de transport, dels gasos d’efecte hivernacle. Els primers resultats apunten que al ritme actual l’any 2100 la temperatura del planeta podria pujar una mitjana de 6 graus i, com a conseqüència, l’aigua del mar es podria elevar entre mig metre i un metre. No cal dir que si aquesta previsió es fa realitat, els efectes a nivell global en àmbits tan diversos com la disponibilitat d’aigua, la conservació dels ecosistemes o la retallada de la línia de costa, seran catastròfics.

Però no us apureu, l’ONU, sota la pressió del govern dels Estats Units i les grans empreses multinacionals, encara dilatarà uns anys més la publicació d’uns resultats concloents. I es que no cal alarmar l’opinió pública dient la realitat sobre el que ja fa temps que tots sabem: que plou poc i quan vol, que els rius ja no porten aigua, que els boscos fa anys que estan secs i que l’any té dues estacions: l’estiu, que va de febrer a novembre, i l’hivern, que comença quan s’encenen les llums de Nadal i acaba amb les rebaixes de gener. En efecte, encara ara farà uns dies vaig veure com la periodista Mònica Terribas va ser incapaç de sostreure al meteoròleg Tomàs Molina –en un dels seus apassionats “interrogatoris” a “la nit al dia”– res més sobre el canvi climàtic que no fos l’afirmació que les temperatures mitjanes dels mesos d’octubre i novembre de 2006 havien estat les més elevades des de que es tenen registres. Poca cosa, eh! En fi, mentre els científics s’enroquen amb els seus estudis i en Molina divaga, us aconsello que comenceu a treure les minifaldes i a fer el gaspatxo, que ja es febrer i torna l’estiu.

Juli Valdunciel i Coll
Publicat a Celobert, núm. 42, Edició de Blanes