La Selva marítima: ser o no ser

Ara fa uns dies va caure a les meves mans un llibre –una autèntica joia– que recull els viatges que 3 il·lustres geògrafs (Pau Vila, Pere Blasi i Miquel Santaló) varen fer el 1936 per preguntar als ajuntaments de cada poble de quina comarca se sentien. L’objectiu era fer per primer cop una divisió comarcal de Catalunya i ja aleshores la qüestió de la delimitació de la Selva va aparèixer com una de les més complicades de resoldre. Aquell viatge tindria molta transcendència, creieu-me, perquè els nostres estimats investigadors van decidir situar la capital de l’heterogeni territori que va des de les ribes del Ter fins a la Tordera a Santa Coloma de Farners, després de fer cas omís de la resposta de la majoria de municipis de la costa i de la voluntat de Blanes d’esdevenir capital de comarca. La divisió va romandre com un mite i la Generalitat va decidir restituir-la el 1988 com a base per organitzar el primer esglaó de l’administració supramunicipal: els consells comarcals. Malgrat la caiguda de les expectatives de la comarca com a entitat administrativa, no hi ha dubte que la seva delimitació ha ajudat a consolidar un fort sentiment de pertinença i, per tant, ha donar força moral per a construir tot un seguint de projectes que van des de la creació de marca turística a l’urbanisme.

Doncs, bé, ens trobem de nou davant d’una d’aquestes oportunitats històriques, ja que, des de 2004, s’han començat a desenvolupar els nous Plans territorials i Plans directors que pretenen fornir unes directrius generals en matèria d’urbanisme els àmbits de les comarques i les àrees urbanes amb fortes expectatives de creixement, com l’Empordà i la Garrotxa. La Selva marítima no té l’entitat i la coherència interna que tenen aquestes dues comarques però si que té prou motius per a ser subjecte específic d’algun d’aquests programes de planejament, ja que ha estat el territori més dinàmic a nivell demogràfic i urbanístic de les comarques gironines durant els darrers vint anys. Les noves necessitats d’ordenació en matèria de grans infraestructures, com el desdoblament de la N-II o la perllongació de l’autopista C-32, dels assentaments, com la ubicació dels equipaments de Blanes i Lloret, o dels espais naturals, com Pinya de Rosa o el delta de la Tordera, no són abordables ja exclusivament des de l’escala municipal, sinó que haurien de ser objecte d’un disseny específic atenent a les necessitats de tot el territori. A la plana de la Selva ja fa mesos que les entitats naturalistes ha aixecat el crit reclamant una planificació específica i la Generalitat ha anunciat recentment la redacció d’un pla per ordenar la zona de l’Aeroport Girona-Costa Brava, així que potser caldrà que “ens posem les piles” sinó volem ser de nou com la “comarca” oblidada. Els territoris no són només un espai delimitat en un mapa sinó, com diria el gran sociòleg Max Weber, voluntat de ser.

Juli Valdunciel Coll

Publicat a Celobert núm. 44. Edició de Blanes