La feina a debat

Aquesta segona vetllada ha girat entorn la qüestió de la feina, un tema que, a diferència de l’anterior objecte de debat –la política– no és viscut com quelcom extern a la nostra realitat quotidiana sinó com un àmbit a l’entorn del qual hem forjat bona part de la nostra experiència.

La qüestió laboral es pot abordar des de dos prismes diferents: un de general, que té a veure amb l’evolució de l’economia, i un de personal, que té a veure amb les circumstàncies concretes del dia a dia. Des d’una òptica general, cal parlar dels grans canvis que ha viscut la nostra societat, i que han tingut en el treball –com a pilar de l’economia– un eix de transformació bàsic. El creixement del darrer quart de segle sorgeix de les runes de la societat industrial de producció en massa; una transició que, com comenta el Lluís, va ser descrita detalladament per l’escriptor Lluís Racionero a principi dels anys vuitanta amb el seu famós llibre Del paro al ocio. L’obra, retratava el pas d’una societat basada en la producció a una nova en què l’oci es convertia, gràcies a les possibilitats de les noves tecnologies, en la dimensió central de la vida de les persones. Com va predir Racionero, certament les tecnologies van suplir el treball manual, ara bé, contràriament, estem lluny de complir el seu desig que la recuperació del temps sostret a la producció s’invertís en la promoció d’una societat més lliure i humanitzada. Abans el mercat colonitzava el temps i l’espai de producció, ara també colonitza el temps d’oci.

Si deixem de transitar pel país de la utopia i observem la realitat podem comprovar que les coses no han anat malament. Les millores en el treball impulsades pel procés d’integració europea han catapultat al centre de la piràmide social una gran classe mitja, amb un nivell de renda i capacitat de consum que haurien somiat els nostres avis. No és menys cert, però, que la degradació progressiva dels sistemes de benestar social han incrementat el riscos lligats a les fluctuacions del mercat. Així doncs, si per als joves l’augment de les exigències quant a formació per accedir a la feina suposen un retard en la incorporació al treball i un major risc d’exclusió, per als adults l’estabilitat laboral tradicional s’ha esfumat. En efecte, per a molts la feina s’ha convertit en una partida de pòquer en la que en un parell de mans es pot passar de guanyar, a perdre –amb la deslocalització d’una empresa, per exemple– tot el que s’havia aconseguit durant anys. Per últim, per als immigrants la qüestió és irònicament més senzilla, per poder jugar calen uns requisits –permís de residència i un contracte de treball– que es pot trigar anys a aconseguir.

Però més enllà d’aquest quadre general, cal dir que el món laboral és un dels principals escenaris del teatre de la vida social, ple d’experiències i percepcions singulars. A la pregunta de quin és l’element més important quan parlem de feina algú hi ha respost, amb un clam procedent del fons de la taula: “el sou!” Però, immediatament, des de l’extrem contrari, algú ha matisat que: “l’important és poder treballar a gust i sentir-se valorat”. Si partim d’aquests dos plantejaments oposats, podem dir que l’òptim laboral és el resultat de la relació més ajustada possible entre habilitats, capacitats i remuneració. Arribats a aquest punt però, la diversitat de quadres laborals que podem trobar –des dels més vocacionals als determinats per les circumstàncies– culminen amb balanços de vida ben diferents. Hi ha qui se sent realitzat perquè treballa del que ha estudiat, qui a còpia de fer una feina ha acabat enamorant-se’n, qui amb la feina ha pogut sublimar, més enllà de les tasques concretes, les seves capacitats innates per emprendre i liderar projectes, i, finalment, qui fa hores perquè no imagina major recompensa que poder comprar un regal de reis als fills amb l’esforç del treball propi. I és que, per als que tenen família i fills, la qüestió és ben sezilla: “la meta és arribar a final de mes”.

En fi, quaranta anys després del maig del 68 sembla que la utopia haurà de tornar a esperar. Malgrat això, un eco revolucionari surt de nou del fons de la sala: “salvem la classe mitjana!”. Els diners potser no donen la felicitat però com apunta un dels presents: “abans amb 5.000 peles omplies el dipòsit de benzina, anaves a menjar un pizza i feies una copa, ara fer el mateix costa –en el millor dels casos– 50 euros!

Juli Valdunciel
Publicat a Celobert núm. 55