Territoris televisius

L’avenç de la societat moderna ha fet que la relació amb la realitat no passi tant per un contacte directe amb el nostre entorn sinó per la visió del món que transmeten els mitjans de comunicació. Conscient de la importància del mitjà televisiu, a principi dels anys vuitanta la Generalitat va bastir, malgrat les reticències dels govern de l’Estat, una televisió pública, TV3, a imatge de les existents a la resta d’Europa.

L’aposta per una televisió madura exigia, com era lògic, la construcció d’un llibre d’estil que reflectís una manera de veure el món amb la qual els ciutadans de Catalunya, orfes d’un mitja en la seva llengua, se sentissin reconeguts. Heus aquí una manera de fer que han anat forjant professionals de la talla de Joaquim Maria Puyal, Mònica Terribas, i tants d’altres, i que té icones tan emblemàtiques com un programa del temps que inclou un mapa de tots els territoris de parla catalana.

Jo miro assíduament els informatius de TVE. Aquests estan fets per grans professionals i estan segurament entre els més objectius que es poden veure en tot el ventall de cadenes, però el llibre d’estil és una altre. En efecte, en determinats temes, com ara la política, només es reconeix l’Estat com a subjecte. Altrament, un cop passat el quart d’hora dedicat a “l’alta política”, Catalunya hi apareix com l’escenari privilegiat dels temes de successos i fets i gent, des de la pujada del preu de la gamba llagostinera a Mercabarna al resultat del darrer partit del Barça. En fi, no hi ha dubte que tots els mitjans de comunicació tenen una “crosta estilística”, potser no cal que aquesta sigui nacionalista però si que com a mínim reconegui Catalunya —tal i com va acordar el Parlament— com una realitat nacional.

Juli Valdunciel

Publicat a Celobert núm. 53