La deriva del futbol modern

Ja fa temps que alguns amics em repeteixen la cantarella que el futbol no és un esport sinó que simplement és un negoci i que la clàssica rivalitat entre FC Barcelona i Real Madrid no és diferent a la que hi pot haver entre el Burguer King i el Mc Donalds per vendre hamburgueses dobles amb formatge. Aquestes afirmacions provenen d’aquells als qui mai els hi ha interessat el futbol i que no coneixen la realitat d’un esport que travessa tots els estrats geogràfics i socials, des de l’esport base –als barris-– a la capacitat per sublimar el sentiment nacional que històricament ha tingut el FC Barcelona. De fet, som cada vegada més els aficionats que observem la mercantilització i la desnaturalització dels nostres equips amb nostàlgia.

Aquest procés té dos moments clau: d’una banda, l’entrada a l’esport de les televisions, que aboquen sumes ingents de diners per tal de tenir els drets de retransmissió dels partits i augmentar de manera fàcil les audiències; de l’altra, l’aprovació de la denominada llei Bosman, que va permetre la lliure circulació dels jugadors per la Unió Europea. En aquest nou marc, moltes directives de clubs van abandonar les polítiques de pedrera i varen començar una cursa sense fi per a fitxar jugadors arreu del planeta. Com a resultat, els preus dels fitxatges es van disparar i les fitxes dels jugadors van augmentar fins a límits estratosfèrics, sense que això es traduís, en la majoria de casos, en resultats en el terreny esportiu. Avui el negoci del futbol genera el 2% del PIB de l’Estat espanyol.

Ara fa uns dies vam tenir un nou sidral futbolístic. La rebequeria de Samuel Eto’o de no voler sortir al camp durant el partit Barcelona-Racing de Santander va omplir els diaris i les televisions durant gairebé una setmana, fins al límit que es va especular amb un possible traspàs del jugador a Itàlia, que es xifrava entre els 30 i els 40 milions d’euros!. Si, ja sé que en el futbol modern aquesta xifra està a l’ordre del dia però també que és la mateixa, per exemple, que els propietaris de Pinya de Rosa reclamen –en un expedient de responsabilitat civil– a l’administració. És a dir, amb tres o quatre d’aquests grans fitxatges podriem salvar els espais més emblemàtics de la costa catalana i, per tant, una part de la identitat ambiental i cultural del país. En fi, el futbol no és més que un reflex de la societat global en que vivim, una societat que en alguns aspectes ha perdut la mesura de les coses.

Juli Valdunciel Coll
Publicat a Celobert, núm. 43, Edició de Blanes