L’habitatge i l’urbanisme a debat: el cas de Blanes

La qüestió de l’habitatge ha estat el principal tema de debat al nostre país durant els darrers deu anys. I, de fet, per a molts, més que un objecte de debat ha estat una preocupació. Aquest fet no és estrany si tenim en compte que l’habitatge és un tema polièdric, que abraça, com a mínim, dues de les esferes principals de la vida social: l’allotjament i el treball. En efecte, per una banda, l’habitatge és un bé de primera necessitat en tant que espai de reproducció de la vida familiar. Per l’altra, en un país abocat al turisme, la producció d’habitatge s’ha erigit en un dels pilars de l’economia i dóna feina a un conjunt ampli de professionals que va, des de promotors i constructors als agents immobiaris. Amb aquest repartiment d’actors, i un escenari abandonat pel sector públic a mercè de les fluctuacions del mercat, el guió és ben senzill: si el sector immobiliari va bé, hi ha feina, les administracions recapten més diners i poden emprendre polítiques socials. Al contrari, quan el sector declina, l’atur augmenta i les administracions han de retallar la despesa social. Parlem-ne! Aquesta vetllada tenim a la taula tres perfils que han viscut de prop la qüestió: un promotor, un polític i un ciutadà hipotecat.

En Ferran ens explica amb la precisió d’un catedràtic d’economia l’evolució del mercat immobiliari. La famosa bombolla immobiliària va començar a mitjans dels 90. Al principi, els promotors iniciaven el procés amb la compra dels solars, començaven a edificar i abans de posar les rajoles —com aquell que diu— ja havien venut els pisos i recuperat la inversió. Negoci rodó. La demanda estava assegurada. En efecte, durant aquells anys els tipus d’interès eren molt baixos i els bancs permetien la gent finançar els crèdits fins a 30 anys, així que tothom es va llençar a la compra de l’habitatge. L’expansió de la demanda va adobar, al seu torn, l’entrada de noves empreses que tenien com a únic objectiu extreure beneficis —sovint sense escrúpols— i la bola es va anar fent més gran. Finalment, però, ha arribat el problema de liquiditat de la banca, el preu del diner ha pujat i ha esclatat tot. Molts dels que havien accedit a crèdit fàcil i optat per la compra gràcies a solucions financeres màgiques, ara estan atrapats i en risc de no poder pagar. Mentrestant, els promotors miren de treure’s de sobre com poden l’estoc d’habitatge contractat els darrers dos anys.

I si hi ha crisi a la construcció arriben els temps de vaques magres per als ajuntaments, que es financen, principalment, a través de les llicències d’obres. El Joan lamenta la manca de solucions al finançament dels ajuntaments però també critica el fet que molts consistoris han optat per vendre el sòl públic als agents privats en comptes d’activar polítiques per a la promoció d’habitatge. En Paco li retreu que ell es va apuntar a una llista de l’Ajuntament per accedir a un habitatge social però que encara espera que el truquin... En Joan replica que va intentar desenvolupar una promoció pública en uns terrenys situats a Can Borell però que els entrebancs polítics i tècnics van fer les gestions eternes. En qualsevol cas, anuncia, que ara la cosa està en vies de solucionar-se. Segons ell s’ha desencallat el procés i es faran entre 200 i 300 habitatges de lloguer social gràcies a convenis amb la Generalitat. El problema a mig termini és que el sòl públic s’ha esgotat i que no n’hi haurà més fins que no es desenvolupi més planejament. Planejament? Heus aquí un dels problemes crònics del poble. L’urbanisme a Blanes ha seguit la guia d’un pla d’urbanisme aprovat el 1981, que ja fa deu anys que calia haver revisat. Molts dels problemes i litigis recents, com els casos del Pinar o Pinya de Rosa, deriven d’aquell document desfasat, les seves qualificacions i el seu plantejament desenvolupista.

El cert es que casos com els de Pinya de Rosa transcendeixen l’àmbit municipal. Ja fa unes setmanes es va fer públic que un agent privat ha ofert 24 milions d’euros als propietaris de la finca. Segons la llei de protecció del paratge, que es va aprovar després de la mobilització popular, la Generalitat té dret de tempteig en cas que hi hagi una oferta, però el termini expira el proper 18 de maig i ningú no ha mogut un dit. Segons el Joan, en un país normal, és a dir, amb poder polític i econòmic, davant la situació de pèrdua de la possibilitat de tenir per a ús públic un espai emblemàtic com aquest, l’administració reaccionaria com si es tractes de protegir una obra d’art. Però amb els pressupostos que maneja la Generalitat després del drenatge que sofereix per part de l’Estat, amb prou feina n’hi ha per cobrir la despesa social. La veritat és que aquí tampoc s’han fet els deures. Després de la declaració de Pinya de Rosa com a Paratge Natural la Generalitat havia de desenvolupar un pla d’usos però va quedar aturat i això va fer que l’espai no es pogues acollir a la partida de 20 milions d’euros que el Ministeri de Medi Ambient va dedicar el passat exercici a la compra d’espais litorals. Ara caldrà negociar, mirar de salvar el que es pugui com a espai natural —si, el que es pugui, perquè algú apunta que el jardí ja ha començat a ser expoliat— i deixar la resta de la finca per al nou propietari.

El projecte de l’Illa de Blanes és el cas invers, no es tractava de salvar patrimoni sinó de crear del no res un espai emblemàtic per dinamitzar el municipi. Aquesta va ser, segons el Joan, la gran jugada de Ramon Ramos quant a ambició i capacitat per atreure la inversió de la Generalitat. Tanmateix, després de 8 anys, el projecte de l’Illa roman en un calaix, i la torna, la ciutat esportiva, ara és objecte d’un litigi per part de la Generalitat no explicitat. En efecte, l’administració catalana estaria dilatant l’execució de les obres com a mesura de pressió perquè l’Ajuntament li cedeixi una peça de sòl per poder amortitzar la inversió —uns 26 milions d’euros. En suma, a principi de segle xxi Blanes tenia dues opcions —molts dirien antagòniques— per redefinir la seva imatge com a municipi: desenvolupar un gran parc natural a tocar del nucli urbà o construir un gran espai d’oci. De moment cap de les dues, la ciutat esportiva es retarda i que ningú es relaxi, perquè ha començat la batalla per resoldre els usos de l’última illa lliure situada al centre urbà: Can Perpinyà. El remei és a punt d’arribar, d’aquí a uns pocs mesos s’aprovarà inicialment el nou Pla d’ordenació urbanística municipal (POUM). Fins aleshores, ja tenim nou lema: Salvem Can Perpinyà!

En fi, tampoc seria raonable caure en el pessismisme, som més importants del que pensem. El Joan —visionari— comenta que tenim la clau de l’aigua. Si! amb l’aigua sobrant de la dessaladora de Blanes podriem resoldre el problema que viu la ciutat de Barcelona sense haver de trasbalsar la gent de l’Ebre. Per fer-ho, només caldria tirar la canonada fins a l’estació receptora d’Aigües Ter-Llobregat. Per contra, la solució que proposa l’Estat té doble fons: per una banda, com és lògic, portar l’aigua a Barcelona, però, per l’altra, una intenció més sibil·lina: poder licitar un nou caramel per a les grans empreses constructores. En fi, després de tres hores parlant hem arribat al cap del carrer: si l’administració inverteix en obra pública la construcció va bé i si la construcció va bé hi ha més feina, l’administració recapta més i hi ha més despesa social...Spain is different. Cambrer, si us plau! una altra ampolla de Font Vella, que se m’asseca la gola.

Juli Valdunciel Coll

Publicat a Celobert núm. 57, Edició de Blanes